Reflexions des del meu pou de color rosa

Si busques què és l'amor a la viquipèdia hi diu un munt de coses, jo ho resumiria en una sola frase: L'amor és una merda. Tot i que hi ha molts tipus d'amor, tots són el mateix, és el sentiment més egoista que existeix. És només una barreja d'obsessió, passió, costum, necessitat, …

Realment el concepte d'amor romàntic no existeix, és un concepte que ha ficat al cap Disney i Hollywood. Un estúpid concepte que ha creat l'església per evitar que anem tots follant pel món amb tots. Perquè si et folles a algú però t'autoconvences que ho fas per amor, sembla que siguis menys puta que si ho fas per pur vici.

La gent vol tenir parella perquè els aterra la soledat, passar la vida sols i morir sols. Però està sol també és una opció , però és clar que tot és més bonic quan tens a algú al costat. Per què no podem estar sols?? Ser només individus independents que interactuen amb altres individus independents?? Per què tenim la necessitat “d'enamorar-nos”?? No seriem tots més feliços si cadascú fés la seva vida sense dependre dels altres?? I si realment només volem que ens estimin, per què ens compliquem tant la vida?? Per què no volem a qui ens estima, i volem que ens estimi qui sabem que mai ho farà??

Els humans som complicats...

Crec que l'amor correspós, les parelles felices i els happy endings no existeixen.

Al mòn hi viuen set mil milions de persones. De veritat creieu que entre aquesta multitud es pot trobar a la mitja taronja?? No, és més, en una parella mai les dues parts sentiràn el mateix. Sempre hi haurà algú que senti més. L'individu “A” mai no estimarà tant a la seva parella com la seva parella a ell, però hi seguirà, perquè li agrada sentir-se estimat (de fet, a tothom li agrada sentir-se estimat). L'individu “B” sempre sabrà que la seva parella no l'estima tant com ell ho fa, però hi seguirà, perquè està enamorat i vol estar amb l'altre sigui com sigui.

I després de tota aquesta reflexió deixant per terra l'amor, el pitjor de tot és que em sembla que, en el fons, si que hi crec. Crec en l'amor de pel·lícula, en el finals feliços, en el romanticisme, … És el que té ser una optimista sense remei, que sempre es veu la vida de color de rosa :)

Sexe, homes i sabates

No sé si perquè estic avorridissima o perquè estic totalment al pou. Però m'ha donat per escriure en aquest blog, que vaig crear fa uns sis mesos i des de aquell dia no l'he tornat a tocar. Escriuré un pensament absurd que se m'ha acudit mentre remenava el facebook i les seves aplicacions, concretament una de frases de la Carrie Bradshaw, la protagonista de "Sex and the City" (odio que els traductors s'inventin coses quan tradueixen, "Sexo en Nueva York"? en quin mòn?), doncs això, entre frases sobre sexe, homes, i sabates (què és del va la serie, pensant-ho bé, aquest podria ser el seu titol) se m'ha il·luminat i he arribat a la conclusió que els homes sòn com les sabates.

*Foto del Google

A vegades trobes un parell de sabates que et criden l'atenció, tampoc sòn res de l'altre mòn, però mira, t'agraden. I te les emproves, i veus que et queden bé, i et passeges per la botiga i fins i tot sòn comòdes!! I clar, les has de comprar, les has de tenir. Però un cop sòn teves, després de portar-les una estona, et comences a adonar que et fan un mal horrible, i no un mal d'aquells dels de "has portat uns taconassos tota la nit i et fan mal els peus"; no, dels que acabes amb ferides als peus i que al final de la nit pràcticament no pots ni arribar al cotxe, del que se't salten les llagrimes del mal que fa. I després de la primera mala experiència amb les sabates penses que és perquè son noves, que a la pròxima no et passarà, però la següent nit acabes pitjor, perquè ni tan sols deixes que se't curin les ferides del dia anterior, que ja tornes a ficar-te les sabates altre cop. I això es repeteix, una vegada i una altra, i una altra.

Però arriba un moment on només et queda una opció. T'has de desfer d'elles, perquè no pots portar unes sabates que et fan mal eternement. I no serveix guardar-les a l'armari, perquè saps que sòn allà, i te les vols ficar, i algun dia les trobaràs, i pensaràs que potser aquest cop ja no et fan mal. Crec que tots hauriem d'escriure'ns una carta a nosaltres mateixos, recordant-nos els motius pels quals vam endreçar unes sabates, així quan tinguessim temptacions de tornar-hi, si tinguessim una mica de sentit comú, ens ho pensariem dues vegades.

Però del que s'hauria de fer al que realment es fa, hi ha una abismal diferència. Jo, de moment, em seguiré ficant les meves sabates. Però el que està clar és que algun dia aniràn a la foguera :)