Els triangles, i altres figures geomètriques

Ara estic a davant l’ordinador i no sé com escriure això... Ho escric a petició de la meva única seguidora del blog (Molt lamentable, ho sé).

Començaré (i probablement acabaré) amb una classificació de les diferents relacions socials, i quina és la forma geomètrica que hi predomina:

- Les relacions de parella, l’ideal per aquest grup és una línea recta (Bé, recta, recta, no... És més aviat una muntanya russa, i de les xungues!).

Una relació de parella mai no pot ser un triangle (com bé indica el seu nom, és per DUES/ DOS/ TWO/ SWEI/ DUE/ DEUX/ 2/ II (amb majúscula, negreta, subratllat, català, castellà, anglès, alemany, italià, francès, números llatins i números romans; perquè a tothom li quedi clar) persones), heu sentit mai les frases “Dos són companyia, tres són multitud”, “Las parejas son de dos pero siempre hay zorras que no saben contar” (i com aquestes mil més)?? Pues eso!!!

**Atenció: Si alguna vegada la teva relació de parella ha estat un triangle, no t'enganyis més... ESTÀ DESTINADA AL FRACÀS!

- Les relacions de MAPS (Pels qui no ho sabeu, MAPS significa Mejores Amigas Para Siempre; BFF (Best Friends Forever) en anglès), aquest grup està format generalment per triangles.

I perquè és així? Doncs perquè si, perquè ho diu l'experiencia (i la Glòria), i l'experiència sempre té raó.

El tres és un número ideal, és impossible de subdividir, i si un dels vèrtex falla, per motius “Y” (he pensat que la “X” quedava molt porno...), sempre et queda l'altre.

Suposu que tots heu format part d'un o més trinagles!! (Si no és així és que teniu una vida social una mica (molt) lamentable).

A vegades els triangles es converteixen en estrelles de sis puntes, que és quan s'uneixen dos grups de MAPS.

- Finalment (i perquè ja se m'ha acabat la imaginació) tenim les colles, que es representen amb un cercle, ja que no hi ha un número concret d'intengrats (Tot i que és imprescindible que sigui major a tres). I us preguntareu: Un grup de quatre es considera colla? Doncs si, una colla una mica lamentable, però colla.

Cada colla funciona amb el seu propi mètode d'interectuació, però tothom sap que a les colles molt grans sempre es fan grupets (Heu intentat mai anar a sopar amb quinze persones?? Impossible no fer grupets).

Generalment, moltes colles acaben formades per “parelletes”, que en el 50% dels casos es formen dins la colla (Perquè “el roce hace el cariño”, i és impossible ajuntar a homes i dones solters i que no acabin embolicats o penjats els uns dels altres. Sí, també ho diu l'experiència)

Per acabar, una última aclaració: Perquè puguin existir totes aquestes relacions hi ha d’haver dos vectors (A i B), units entre si. Si no fos així ja no es tractaria d’una relació (potser sí d’un assatjament, o d’un amor/amistat plàtonic; però entenem relació social com a un interectuament entre dos individus, així que aquestes possibilitats les deixaré de banda), els dos vectors indiquen que l’amor/amistat/el que sigui es recíproc.  

Reflexions des del meu pou de color rosa

Si busques què és l'amor a la viquipèdia hi diu un munt de coses, jo ho resumiria en una sola frase: L'amor és una merda. Tot i que hi ha molts tipus d'amor, tots són el mateix, és el sentiment més egoista que existeix. És només una barreja d'obsessió, passió, costum, necessitat, …

Realment el concepte d'amor romàntic no existeix, és un concepte que ha ficat al cap Disney i Hollywood. Un estúpid concepte que ha creat l'església per evitar que anem tots follant pel món amb tots. Perquè si et folles a algú però t'autoconvences que ho fas per amor, sembla que siguis menys puta que si ho fas per pur vici.

La gent vol tenir parella perquè els aterra la soledat, passar la vida sols i morir sols. Però està sol també és una opció , però és clar que tot és més bonic quan tens a algú al costat. Per què no podem estar sols?? Ser només individus independents que interactuen amb altres individus independents?? Per què tenim la necessitat “d'enamorar-nos”?? No seriem tots més feliços si cadascú fés la seva vida sense dependre dels altres?? I si realment només volem que ens estimin, per què ens compliquem tant la vida?? Per què no volem a qui ens estima, i volem que ens estimi qui sabem que mai ho farà??

Els humans som complicats...

Crec que l'amor correspós, les parelles felices i els happy endings no existeixen.

Al mòn hi viuen set mil milions de persones. De veritat creieu que entre aquesta multitud es pot trobar a la mitja taronja?? No, és més, en una parella mai les dues parts sentiràn el mateix. Sempre hi haurà algú que senti més. L'individu “A” mai no estimarà tant a la seva parella com la seva parella a ell, però hi seguirà, perquè li agrada sentir-se estimat (de fet, a tothom li agrada sentir-se estimat). L'individu “B” sempre sabrà que la seva parella no l'estima tant com ell ho fa, però hi seguirà, perquè està enamorat i vol estar amb l'altre sigui com sigui.

I després de tota aquesta reflexió deixant per terra l'amor, el pitjor de tot és que em sembla que, en el fons, si que hi crec. Crec en l'amor de pel·lícula, en el finals feliços, en el romanticisme, … És el que té ser una optimista sense remei, que sempre es veu la vida de color de rosa :)