Si busques què és l'amor a la viquipèdia hi diu un munt de coses, jo ho resumiria en una sola frase: L'amor és una merda. Tot i que hi ha molts tipus d'amor, tots són el mateix, és el sentiment més egoista que existeix. És només una barreja d'obsessió, passió, costum, necessitat, …
Realment el concepte d'amor romàntic no existeix, és un concepte que ha ficat al cap Disney i Hollywood. Un estúpid concepte que ha creat l'església per evitar que anem tots follant pel món amb tots. Perquè si et folles a algú però t'autoconvences que ho fas per amor, sembla que siguis menys puta que si ho fas per pur vici.
La gent vol tenir parella perquè els aterra la soledat, passar la vida sols i morir sols. Però està sol també és una opció , però és clar que tot és més bonic quan tens a algú al costat. Per què no podem estar sols?? Ser només individus independents que interactuen amb altres individus independents?? Per què tenim la necessitat “d'enamorar-nos”?? No seriem tots més feliços si cadascú fés la seva vida sense dependre dels altres?? I si realment només volem que ens estimin, per què ens compliquem tant la vida?? Per què no volem a qui ens estima, i volem que ens estimi qui sabem que mai ho farà??
Els humans som complicats...
Crec que l'amor correspós, les parelles felices i els happy endings no existeixen.
Al mòn hi viuen set mil milions de persones. De veritat creieu que entre aquesta multitud es pot trobar a la mitja taronja?? No, és més, en una parella mai les dues parts sentiràn el mateix. Sempre hi haurà algú que senti més. L'individu “A” mai no estimarà tant a la seva parella com la seva parella a ell, però hi seguirà, perquè li agrada sentir-se estimat (de fet, a tothom li agrada sentir-se estimat). L'individu “B” sempre sabrà que la seva parella no l'estima tant com ell ho fa, però hi seguirà, perquè està enamorat i vol estar amb l'altre sigui com sigui.
I després de tota aquesta reflexió deixant per terra l'amor, el pitjor de tot és que em sembla que, en el fons, si que hi crec. Crec en l'amor de pel·lícula, en el finals feliços, en el romanticisme, … És el que té ser una optimista sense remei, que sempre es veu la vida de color de rosa :)
