Estimat Facebook...

Us recordeu d'aquella època on la gent tenia un diari personal?? Als diaris personals la gent hi escrivia els seus pensaments, els seus secrets, i les seves vivències. I s'amagaven en llocs secrets (Sí, tan secrets com a sota el coixí o al calaix de la tauleta de nit). I el seu contingut era protegit amb un candau (D'aquells que es podien obrir amb un clip, però durant la meva innocent infància això em semblava tan segur com una caixa forta).

Ara, els diaris personals han passat a millor vida. Per això ja tenim el facebook (els tuentis, twitters i googles plus, també valen).

A la pàgina d'inici del meu facebook hi veig de tot!!! I només hi tinc 125 persones (A les quals coneixo, a totes. Encara que me'n sobren la meitat. Ho aclareixo, perquè hi ha gent que es pensa que els amics de facebook son pokemons (Hazte con todos!!!)) 

Al que anava, que sempre em desvio del tema, hi ha gent que diu que la vida és una merda i que volen morir (A veure... si de debó et volguessis morir no ho publicaries al face), gent que fot a parir a l'altra gent a base d'indirectes molt directes (No tinc clar si de debó tenen agregada a la gent a la que insulten, suposu que no, perquè mai contesten... Però de veritat, si vols dir puta a algú, diga-li a la cara, o és que tens por que te la trenquin?? Perquè quina és la finalitat d'insultar a algú si no se'n entera??), gent que explica què fa en cada moment, acompanyat de fotos i etiquetes (Algún dia, fins i tot, explicaran quan van a cagar, amb la foto il·lustrativa del procés) (Aclaració: Quant mal que han fet les BB, i-phones i altres mòbils amb internet!!!) Ah!!! i no ens oblidem de la gent que proclama el seu amor escrivint xorrades nyonyes al mur de la seva parella / follamic / persona a la que es follen aquesta setmana. La meva sensació en veure aquestes pastelades es poden resumir amb una expressió: PUKE RAINBOWS. (Gent... Hi ha una cosa que es diuen missatges privats. ). 

En definitiva, hi ha un munt de gent que vol... ¿cridar l'atenció? (O a l'igual és que son gilipolles de veritat, tot és possible), i el pitjor és que després es queixen de la gent es fica on no els demanen o que xafardegen o el que sigui. (Un secret: La gent no opinaria i xafardegeria si no ho publiquessiu al facebook ;))

I no ens oblidem que la majoria de vegades totes aquestes publicacions van acompanyades de faltes ortogràfiques (d'acord... jo també en faig, però no de les que provoquen unes ganes terribles d'arrancar-te els ulls). A veure... hi ha una cosa que es diu corrector!!! (Encara que seria més útil que abans de posar-vos a escriure connectessiu el cervell amb els dits de les mans)

Ara em podeu dir que si tant em molesta, que no ho llegeixi... Ho sento, no puc, els que em coneixeu sabeu que soc una xafardera, no puc obviar la informació, encara que un cop assimilada desitjaria no saber-la. (O sigui que no deixeu de publicar la vostra vida en actualitzacions d'estat... Que tinc molt temps lliure, i xafardejar m'emplena una estoneta de la meva jornada. A més... de què em queixaria després??)

Sé que jo també escric moltes xorrades al face, i els meus pensaments en un blog... Però recordeu, jo soc més guai!!! I els meus pensaments i xorrades molen més!!!

Siguem conseqüents...

"Do good things, and good things happen to you. Do bad things and it'll come back to haunt you." Heu vist mai "My name is Earl"?? Va d'un tiu la vida del qual és una completa merda, i després de sentir aquesta frase per la televisió s'adona que potser és tan desgraciat perquè tota la seva vida s'ha comportat com un capullo amb els altres, per tant, l'única sol·lució que veu per poder ser una mica feliç és emmendar les seves males accions i aconseguir que la gent a la que ha putejat el perdoni. 

El karma és una creencia d'algunes relegions, com el budisme o l'hinduisme, (segons la Wikipedia) es defineix com l'energia metafísica que deriva dels actes de les persones, vaja, el que entenem com la "llei" còsmica de causa i efecte, una manera de dir que tothom té el que es mereix. Segons les lleis del Karma, cadascuna de les succesives reencarnacions queda condicionada pels actes realitzats en vides passades. (Si us fa il·lusió  saber més sobre el karma us llegiu això, que lo meu és un cutre-mini resum.)

Existeix en realitat el karma? Això depèn de les creencies de cadascú. Jo personalment no hi crec (Però és que jo sóc molt escèptica). A veure, això és com quan els diuen als nens que si no es porten bé, els reis els portaràn carbó; és una manera que tenen certes religions de fer que la gent es porti bé (En el cristianisme et diuen que si no et portes bé no aniràs al cel). 

El que està clar és que seria un puntasso que el karma existís, no en el pla de les reencarnacions (Encara que això també molaria, i amb lo bona que soc segur que em toca ser milionaria a la pròxima vida!!), sinó el fet que facis coses bones i et siguin recompensades amb coses bones. I el millor de tot, que facin coses dolentes (Sí, facin, jo és que sóc molt bona persona) i els castiguin amb coses dolentes. Però ben pensat, en certa manera si que existeix el karma, i se'n diuen CONSEQÜÈNCIES. 

Tots els actes tenen conseqüències. Tothom ho sap. I per tant és absurd lamentar-se'n després (Però tothom ho fa. Vinga, va, jo també, una mica). Gairabé tot el que ens passa ens ho hem buscat. A veure, si vas tranquil·lament passejant pel carrer i t'atropella un cotxe, doncs potser no t'ho has buscat; però si et passeges corrent pel mig de l'autopista i t'atropella un cotxe... en fi, què t'esperaves?? 

El problema és que la gent no pensa. No pensa en les conseqüències abans d'actuar. O pijtor encara, veuen a venir les conseqüències, les ignoren, i després es queixen. 

Si t'has carregat a algú i et foten a la pressó; no em vinguis plorant. Si has copiat en un exàmen, t'han pillat i t'han suspés; no em vinguis plorant. Si t'has fotut un pastís de xocolata tu solet i després resulta que estàs gras, no em vinguis plorant. Si li has cardat els cuernos a la parella, se n'ha enterat i t'ha deixat; no em vinguis plorant. (M'explico, no?) 

Gent!! Siguem conseqüents amb els nostres actes!!

_______________________________________

* No sé com m'he desviat tant del tema... 

** Glòria!!! Et faré cas i escriuré una entrada que es digui “Paradoxes de la vida”  (Algún dia, quan m'inspiri) XD

*** Que algú em suggereixi algun tema!! Que sinò acabo escrivint la primera merda que s'em passa pel cap (com és aquest cas).

**** I comenteu, joder!! Ah!! I si comenteu amb anònim digueu qui sou, no?

"Sols hi ha dues coses infinites: l'univers, i l'estupidesa humana. I no estic tan segura de la primera."

Dos entrades seguides!!! Estic en ratxa!!! YUPIIII!! (Aquest és el soroll de tots els meus fans donant salts d'alegria per tenir l'honor de llegir una altra de les meves divagacions).

En fi... la qüestió és que ahir vespre en un programa televesiu de Cuatro Antena 3, "El Hormiguero" (No, jo no el miro, ni l'estava mirant), hi van portar un convidat, com és habitual, en Dani Martín, ex-component del grup "El Canto del Loco" (Graaaan grup, vaig tenir un disgust quan es van separar T_T (I no, no és ironia, en soc fan de veritat)). Total, que m'estic liant, si alguna vegada heu mirat aquest programa sabreu que sempre els hi fan fer xorrades als convidats, en aquest cas van convidar al subjecte a formar part d'una broma/espectacle de Halloween, on li tallaven el cap amb una guillotina. Aquí teniu el video, i ara ve quan l'haurieu de mirar.

Más vídeos en Antena3

Ja l'heu vist??? Molt bé, queda bastant clar que ningú va intentar-se carregar en Dani Martín, i que després va tornar a casa sa i estalvi, oi??? Doncs es veu que no era tan clar, es veu que hi va haver gent que de veritat es pensava que l'havien matat, i fins i tot se'l van carregar a la Wikipedia. #danimartin es va convertir en trendding topic a Twitter. I en definitiva, es va liar parda.

I només se'm acut pensar "WTF???" Com algú es pot creure això??? (*Si algun dels meus lectors ha pensat, ni que fos per un segon, que s'havia mort realment, agrairia que abandonessiu la pàgina (Veieu la creueta a la part superior dreta del vostre navegador? Sí? CLIQUEU! CLIQUEU! CLIQUEU!), ja que dubto molt que sigueu capaços d'entendre res del que dic. Gràcies)

Aquest fet m'ha portat a meditar sobre l'estupidesa humana. N'hi ha molta. Es manifesta de diverses i inumerables maneres. I està a tot arreu. ¡STUPIDITY IS ALL AROUND US! 

És important saber-la identificar a temps, sinó les consequencies poden ser letals (Bé, letals, letals, no... Però segur que us vindràn ganes de suicidar-vos, o de matar a algú (Però no ho feu!!! I si ho feu, no deixeu proves que us puguin incriminar)). 

Algún dia us faré una llista amb comportaments que demostren una clara falta de neurones. Ara no, ja m'he cansat d'escriure. I és hora de dinar.  

Els triangles, i altres figures geomètriques

Ara estic a davant l’ordinador i no sé com escriure això... Ho escric a petició de la meva única seguidora del blog (Molt lamentable, ho sé).

Començaré (i probablement acabaré) amb una classificació de les diferents relacions socials, i quina és la forma geomètrica que hi predomina:

- Les relacions de parella, l’ideal per aquest grup és una línea recta (Bé, recta, recta, no... És més aviat una muntanya russa, i de les xungues!).

Una relació de parella mai no pot ser un triangle (com bé indica el seu nom, és per DUES/ DOS/ TWO/ SWEI/ DUE/ DEUX/ 2/ II (amb majúscula, negreta, subratllat, català, castellà, anglès, alemany, italià, francès, números llatins i números romans; perquè a tothom li quedi clar) persones), heu sentit mai les frases “Dos són companyia, tres són multitud”, “Las parejas son de dos pero siempre hay zorras que no saben contar” (i com aquestes mil més)?? Pues eso!!!

**Atenció: Si alguna vegada la teva relació de parella ha estat un triangle, no t'enganyis més... ESTÀ DESTINADA AL FRACÀS!

- Les relacions de MAPS (Pels qui no ho sabeu, MAPS significa Mejores Amigas Para Siempre; BFF (Best Friends Forever) en anglès), aquest grup està format generalment per triangles.

I perquè és així? Doncs perquè si, perquè ho diu l'experiencia (i la Glòria), i l'experiència sempre té raó.

El tres és un número ideal, és impossible de subdividir, i si un dels vèrtex falla, per motius “Y” (he pensat que la “X” quedava molt porno...), sempre et queda l'altre.

Suposu que tots heu format part d'un o més trinagles!! (Si no és així és que teniu una vida social una mica (molt) lamentable).

A vegades els triangles es converteixen en estrelles de sis puntes, que és quan s'uneixen dos grups de MAPS.

- Finalment (i perquè ja se m'ha acabat la imaginació) tenim les colles, que es representen amb un cercle, ja que no hi ha un número concret d'intengrats (Tot i que és imprescindible que sigui major a tres). I us preguntareu: Un grup de quatre es considera colla? Doncs si, una colla una mica lamentable, però colla.

Cada colla funciona amb el seu propi mètode d'interectuació, però tothom sap que a les colles molt grans sempre es fan grupets (Heu intentat mai anar a sopar amb quinze persones?? Impossible no fer grupets).

Generalment, moltes colles acaben formades per “parelletes”, que en el 50% dels casos es formen dins la colla (Perquè “el roce hace el cariño”, i és impossible ajuntar a homes i dones solters i que no acabin embolicats o penjats els uns dels altres. Sí, també ho diu l'experiència)

Per acabar, una última aclaració: Perquè puguin existir totes aquestes relacions hi ha d’haver dos vectors (A i B), units entre si. Si no fos així ja no es tractaria d’una relació (potser sí d’un assatjament, o d’un amor/amistat plàtonic; però entenem relació social com a un interectuament entre dos individus, així que aquestes possibilitats les deixaré de banda), els dos vectors indiquen que l’amor/amistat/el que sigui es recíproc.  

Reflexions des del meu pou de color rosa

Si busques què és l'amor a la viquipèdia hi diu un munt de coses, jo ho resumiria en una sola frase: L'amor és una merda. Tot i que hi ha molts tipus d'amor, tots són el mateix, és el sentiment més egoista que existeix. És només una barreja d'obsessió, passió, costum, necessitat, …

Realment el concepte d'amor romàntic no existeix, és un concepte que ha ficat al cap Disney i Hollywood. Un estúpid concepte que ha creat l'església per evitar que anem tots follant pel món amb tots. Perquè si et folles a algú però t'autoconvences que ho fas per amor, sembla que siguis menys puta que si ho fas per pur vici.

La gent vol tenir parella perquè els aterra la soledat, passar la vida sols i morir sols. Però està sol també és una opció , però és clar que tot és més bonic quan tens a algú al costat. Per què no podem estar sols?? Ser només individus independents que interactuen amb altres individus independents?? Per què tenim la necessitat “d'enamorar-nos”?? No seriem tots més feliços si cadascú fés la seva vida sense dependre dels altres?? I si realment només volem que ens estimin, per què ens compliquem tant la vida?? Per què no volem a qui ens estima, i volem que ens estimi qui sabem que mai ho farà??

Els humans som complicats...

Crec que l'amor correspós, les parelles felices i els happy endings no existeixen.

Al mòn hi viuen set mil milions de persones. De veritat creieu que entre aquesta multitud es pot trobar a la mitja taronja?? No, és més, en una parella mai les dues parts sentiràn el mateix. Sempre hi haurà algú que senti més. L'individu “A” mai no estimarà tant a la seva parella com la seva parella a ell, però hi seguirà, perquè li agrada sentir-se estimat (de fet, a tothom li agrada sentir-se estimat). L'individu “B” sempre sabrà que la seva parella no l'estima tant com ell ho fa, però hi seguirà, perquè està enamorat i vol estar amb l'altre sigui com sigui.

I després de tota aquesta reflexió deixant per terra l'amor, el pitjor de tot és que em sembla que, en el fons, si que hi crec. Crec en l'amor de pel·lícula, en el finals feliços, en el romanticisme, … És el que té ser una optimista sense remei, que sempre es veu la vida de color de rosa :)