No sé si perquè estic avorridissima o perquè estic totalment al pou. Però m'ha donat per escriure en aquest blog, que vaig crear fa uns sis mesos i des de aquell dia no l'he tornat a tocar. Escriuré un pensament absurd que se m'ha acudit mentre remenava el facebook i les seves aplicacions, concretament una de frases de la Carrie Bradshaw, la protagonista de "Sex and the City" (odio que els traductors s'inventin coses quan tradueixen, "Sexo en Nueva York"? en quin mòn?), doncs això, entre frases sobre sexe, homes, i sabates (què és del va la serie, pensant-ho bé, aquest podria ser el seu titol) se m'ha il·luminat i he arribat a la conclusió que els homes sòn com les sabates.
![]() |
| *Foto del Google |
Però arriba un moment on només et queda una opció. T'has de desfer d'elles, perquè no pots portar unes sabates que et fan mal eternement. I no serveix guardar-les a l'armari, perquè saps que sòn allà, i te les vols ficar, i algun dia les trobaràs, i pensaràs que potser aquest cop ja no et fan mal. Crec que tots hauriem d'escriure'ns una carta a nosaltres mateixos, recordant-nos els motius pels quals vam endreçar unes sabates, així quan tinguessim temptacions de tornar-hi, si tinguessim una mica de sentit comú, ens ho pensariem dues vegades.
Però del que s'hauria de fer al que realment es fa, hi ha una abismal diferència. Jo, de moment, em seguiré ficant les meves sabates. Però el que està clar és que algun dia aniràn a la foguera :)
